Cristian Dan Iftimi

El moment actual és una travessia

Sóc de Barlad, una ciutat romanesa de la regió de Moldavia. Amb la Loredana, la meva dona, vam venir a Manresa aviat farà cinc anys. Tenim un fill, l’Adonis, que ara fa P3 a l’escola del nostre barri, el Puigberenguer.

Sóc fisioterapeuta. Vaig ser el físio de la selecció oficial de voleibol del meu país durant dos anys. La combinació esport i físio era el meu món. M’agradava molt, però pagaven poc i només ens donava per sobreviure. No ens podíem permetre ni una casa, ni un cotxe... Per menjar, amb 30 euros al mes passàvem. La Loredana és titulada en Educació Física i Esport i ha fet mestratges de físio i d’antropologia mòtrica. Ens vam conèixer a Bucarest, a la universitat. Ella és de Satu Mare.

Aquí he fet moltes feines; m’agrada aprendre. Des de fa tres anys treballo al Globus Bar. Hi ha molt bon ambient, tant amb els companys com amb la mestressa. Sóc positiu i tinc l’esperança, més endavant, de trobar feina de físio. Ara en faig a Ampans, com a voluntari.

La meva mare és mestra de mestres i el meu pare, enginyer industrial. Razvan, el meu germà, s’ha casat amb una colombiana i viu a Austràlia. Allà hi ha feina per a tothom i podríem anar-hi, però de moment veig el nostre futur aquí. Ara que ens hem integrat, seria començar una altra vegada de zero.

El meu fill Adonis, en l'última edició del Campi qui jugui, el desembre passat

Sabia que existia el català, però em pensava que era un dialecte, no una llengua. Quan vam arribar vam compartir pis amb la Clara, una catalana que ens va ajudar molt a entendre'l. Vaig començar a estudiar-lo com a autoimposició i m’ha acabat agradant molt. Tinc el nivell C i ara vaig pel D; penso que amb el nivell D puc tenir les mateixes oportunitats que una persona d’aquí amb el C. No puc entendre com hi ha persones que viuen aquí de fa anys i no el parlen. A mi, si vinguessin al meu país, m’agradaria que parlessin romanès. És només qüestió de voluntat. Parlar el català et dona molta seguretat i confiança i et fa sentir d’aquí.

A Romania un bon percentatge de joves van a la universitat, és un repte. Són gratuïtes i estan molt bé. Molts grecs, per exemple, hi van a estudiar medecina per exercir-la després al seu país. A Grècia la universitat és molt cara. L’escola de primària sí que penso que és millor aquí. Allà els mestres i també els metges estan molt mal pagats. Pot passar que una dona fent neteja en una gran empresa cobri 300 euros al mes i un metge en cobrin només 150. Això porta a la corrupció i que la gent estigui mentalitzada a pagar, si vol, una bona visita. És habitual pagar una quota mensual, sobretot al pediatre, per poder rebre assistència, si convé, a casa.

Jo, en la política, no m’hi fico gaire, perquè penso que els partits lluiten sempre pels seus interessos. De moment no sortirà cap líder que vulgui fer alguna cosa pel país. Jo veig igual un govern de dretes que un d’esquerres.

Enyorem, d’una manera molt especial, la neu, allà hi convius durant tres mesos l’any. El dia que va nevar a Manresa estàvem eufòrics. Trobem a faltar la família, però també els amics que vam fer a la universitat. Tots viuen allà i ens diuen que tornem. Ens agrada la cuina d’aquí, el peix, l’arròs negre..., però també fem cuina romanesa. Té més calories, és més pesant, però els romanesos no estem grassos, mengem amb mesura. Per exemple el sarmale és molt habitual: s’agafa una fulla de col i a dintre s’hi posa carn picada amb verdures i arròs una mica cru, tot fregit amb salsa de tomàquet, s’embolica amb la fulla de col i es posa a bullir en una olla gran. També fem moltes sopes, per cada àpat i de tipus diferents.

Penso que la gent ha de poder triar el lloc on vol viure, però s’hauria d’integrar més, cosa que aquí no passa. També crec, però, que la regulació és important per una bona convivència.

Conxita Parcerisas
Publicat a el Pou de la gallina. Febrer 2010