Aura Tatar

Veig molta intolerància a la frustració

Sóc romanesa, d’ Alba-Iulia, la capital històrica del país, situada al centre de Transilvània. Vaig arribar la primavera del 2002. Estic estudiant 4t de Psicologia a l’Autònoma i a les tardes treballo en el despatx d’una advocada.

Vaig triar aquesta carrera, entre totes les que m’agradaven, perquè penso que a la vida t’has d’arriscar, donar-ho tot per la cosa que t’apassiona i si pot ser buscant solucions per als altres, millor. Faig psicologia clínica. M’agradaria dedicar-me als joves. En el meu país la psicologia no ha avançat tant, un possible projecte de futur seria tornar-hi algun dia i dedicar-m’hi allà, però ara mateix a Manresa és on em sento a casa i on veig el meu futur.

Els joves d’aquí els veig molt diferents, alguns sembla que no tinguin cap preocupació, costa que es sacrifiquin a llarg termini per aconseguir un objectiu. Són molt intolerants a la frustració, a vegades si fracassen, ja no ho tornen a intentar. Busquen el plaer i satisfacció a curt termini, renunciant a l’esforç físic o emocional que ens fa créixer com a persones. Potser és que jo vaig arribar en ple esclat de l’adolescència amb molta responsabilitat al damunt: aprendre noves llengües, correspondre al sacrifici que feien els meus pares deixant la seva terra...Quan veig problemes d’embarassos no desitjats o de drogues amb gent molt jove, no estic d’acord que sigui degut a la manca d’informació. A l’institut vaig poder assistir a moltes xerrades i he tingut professors i tutors molt bons. Vaig fer 3r i 4t d’ESO a Navàs que és on el meu pare va trobar la seva primera feina i el batxillerat al Guillem Catà, perquè ja ens havíem traslladat a Manresa.

Amb la família, per les festes de Nadal del 2007
El pare és forner i la mare, a Romania, treballava d’infermera en un orfanat. Tinc 3 germans, el Robert de 25 anys, el Marius de 23 i l’Endora de 19. A casa cantem molt i toquem instruments. És un talent innat. Per a nosaltres la música és una teràpia, que la mare sovint diu que l’ajuda a curar-se de les malalties. Penso que ens han educat molt bé, més que imposar-nos el que hem de fer, hem observat el que ells feien. I com que ens han donat molta llibertat, jo comparteixo il·lusionada les meves decisions amb ells. Som evangelistes practicants, cada diumenge anem a Barcelona a una església evangèlica integrada sobretot per romanesos. Els joves també tenim la nostra església els dissabtes, un espai per cantar i compartir experiències, i en acabar sortim a sopar, al cinema...

Hem tingut la benedicció de trobar-nos amb gent molt acollidora, la gent del Forn Jorba que és on treballa el meu pare, professors que hem tingut, companys de classe ... El treball m’ajuda a relacionar-me amb gent adulta i m’ofereix una perspectiva de la vida diferent a la que tenia fins ara. Adaptar-se crec que és qüestió d’intel·ligència. N’hi ha que vénen i sempre pensen que al seu país hi ha coses millors. Jo penso que aquí viuré moments molt importants de la meva vida i si no m’hi integro, si no visc al màxim deixant de banda la malenconia, no té cap sentit.

A la Facultat de Psicologia hi ha molts hippies. Fan vagues i protesten contra les autoritats i la societat. Jo també sóc crítica, però penso que hi ha altres maneres d’expressar-ho: a través de l’art, o escrivint i sobretot crec en la transcendència de les petites coses: és millor intervenir a nivell d’amistats, de persones que tens a prop, que no pas manifestar-te contra gent que ni coneixes, ni mostren interès per a què la teva qualitat de vida sigui millor. He vist que aquí hi ha dones que no volen aprendre a cuinar per combatre el masclisme i també que a vegades la igualtat home-dona es converteix en poca dedicació als fills.

Quan vam arribar no sabíem que l’idioma de Catalunya era el català. Al cap de dos anys ja no em notaven que era estrangera. El que és curiós és que, a vegades, gent amb qui porto una estona parlant en català, quan saben que sóc romanesa em comencen a parlar en castellà, utilitzant infinitius i elevant la veu. Els he d’avisar per recuperar el català.

Conxita Parcerisas
Publicat a el Pou de la gallina. Desembre 2009