Larbi Rabouli

Petit homenatge a Larbi Rabouli,
mort en accident laboral el 30 de desembre de 2005


Em deia Larbi Rabouli, vaig néixer a Casablanca el 16 de juliol de 1955 i feia només quatre anys que vivia a Catalunya. Era el gran de dotze germans. Vaig estudiar comerç i comptabilitat i vaig treballar molts anys en una empresa que exportava peix, portant l’administració. Em guanyava bé la vida. Quan l’empresa va fer fallida és quan em vaig plantejar de venir a Catalunya. La meva germana Jamila, una jove de 30 anys decidida i amb empenta, em va ajudar com ho havia fet amb els meus germans. Sempre li deia que li havia de fer un monument, pel seu coratge i per com ha arribat a ser una catalana més, sense perdre les nostres arrels.

De petit amb la família, sóc el segon començant per la dreta

De jove, era inquiet. M’interessava l’art i pintava quadres amb tècniques noves, com la púrpura. També lluitava per la llibertat d’expressió i els drets de les persones en el meu país. En els anys 70, em van empresonar durant dos mesos. Havíem convocat una manifestació a Casablanca que va ser un gran èxit. Vaig continuar col·laborant des de la clandestinitat per aquests ideals.

Exposant les meves pintures, sóc el segon començant per l'esquerra

Amb una hipoteca em vaig poder comprar una casa al barri de les Escodines. Tenia projectes per la Fatima i per la Fouzia, i volia aconseguir tenir tots els fills aquí reunits. La Karima, la Chaima i l’Aaia ja hi són , però en Reda, de 15 anys, encara no ha pogut venir. Veia la meva vida en aquest barri, m’agradava i participava en les seves activitats, en les festes i amb l’associació. Era un plaer convidar a fer el te als veïns, marroquins o catalans.

Quan veia tants ordinadors antics que aquí ja no fan cap servei pensava com els podria portar al meu país. El meu amic Josep Lluís, l’estanquer, que és més realista que jo, em feia veure el què passaria quan s’espatllessin si jo no hi era per resoldreu. Quan treballava de nit a la pedrera, a vegades, abans d’anar a casa a dormir, passava una estona per l’estanc, m’asseia en una cadira i parlàvem de tot i de res...Estava cansat, però m’hi sentia bé.

Jamila, diu de mi, amb els ulls lluents, que era alegre, just, pacífic, elegant i generós... Al barri, diuen, que em trobaran a faltar...M’agradaria que tots em recordessin somrient.


(Han parlat d'en Larbi: Jamila Rabouli i Josep Lluís Martínez)

Conxita Parcerisas
Publicat a
El Pou de la Gallina. Febrer 2006

1 comentari:

chaimaa rabouli, kamri ha dit...

Te quiero papá i siempre estarás en mi mente, sigo pensando en ti cada día lloro todas las noches i siempre lo q hago me acuerda a ti, cuando veo alguna chica cn su padre ne entran ganas d llorar.
Te quiero i estarás siempre en mi corazón.
De hija a padre.
Chaimaa rabouli