Scott Andrew Baines

«Manresa és un repte. Si me’n surto aquí, me’n sortiré a tot arreu».

 

Em dic Scott
i visc a Manresa fa 5 anys, però he voltat força món. Vaig néixer fa 39 anys al nord de Londres, a Burton Latimer (Northamptonshire). El meu pare és gal·lès, i la meva mare, alemanya. Vaig estudiar cuina i durant 20 anys he estat xef, a Polònia, Austràlia i a Nova Zelanda. En aquest país hi vaig viure 5 anys i hi viu la meva filla, que té 11 anys, amb la seva mare. Com que a Nova Zelanda no hi ha gaire tradició d’alta cuina (i en canvi molts restaurants de fish&chips) era difícil fer de xef. Vaig treballar en una granja de 2.000 vaques, cada dia em llevava a les 3 del matí!

Sóc aquí per amor. En tornar de Nova Zelanda a Anglaterra, vaig conèixer l’Anna, la meva parella actual, manresana. Ens vam conèixer a Liverpool, al museu dels Beatles. Que bonic, oi? Va ser màgic quan em va dir que era... de Barcelona! No em va parlar de Manresa, a una hora de la capital, que molts coneixen com a Manrússia...  Això ja no sona tan bé! Faig broma...

Segurament aquests 5 anys a Manresa han estat els més difícils i intensos fins ara. Vaig treballar de cuiner a la Creperia, després a restaurants d’una cadena... Sense comentaris: em van dir que buscaven un xef i només feia croquetes. Em vaig decantar per l’ensenyament de l’anglès, de fet, ara és la meva principal ocupació, a l’escola Macca (que també és el diminutiu de Mackenzie, el nom de la meva filla). Som a la Muralla de Sant Francesc. Vam obrir l’octubre passat, més tard del previst per problemes burocràtics, permisos, etc. Abans, també vaig fer classes a Castellnou, a Cabrianes i a la Joviat, però en aquesta escola hi havia coses que no m’agradaven, i ho vaig deixar.

Quan feia poc que era aquí, vaig ser entrenador i jugador del club del Rubgy Manresa. Ara ja no: el cos ja no respon i vaig tenir alguna lesió. Però tinc altres il·lusions: Vam crear una cursa solidària per fomentar els bons hàbits en els joves: Run for life, en homenatge al meu amic Andreu Vivó, que va morir fa un any. El 2013 se’n va celebrar la primera edició, coincidint amb la Transèquia. Aquest any es fa més gran: serà un conjunt d’activitats tot un cap de setmana (5 i 6 d’abril), en col·laboració amb l’Ajuntament de Santpedor, i inclourà cursa a peu i en bici i altres esports. Els diners que es recullin serviran per finançar desfibril·ladors.


Faig més coses. A l’escola editem una revista: Flock. Vol ser una contribució a la ciutat, per fomentar l’aprenentatge de l’anglès. Es distribueix gratuïtament, i els continguts són temes d’actualitat, col·laboracions dels alumnes. Preveiem que en el futur, si s’acaben fent diners amb la publicitat, serveixin per finançar un parc perquè la gent gran pugui fer esport, a Manresa.

Quan vaig arribar, tenia l’actitud del típic anglès que ve de vacances: festa, diversió... Ara ja no. Sóc bastant fet a la meva. La gent m’estima o m’odia, no hi puc fer res. Crec que sóc creatiu, m’agrada fer coses diferents, projectes comunitaris. La ment necessita fer coses noves. Estimo el que faig. Estic una mica sonat, però crec que quan ets creatiu, ets una mica boig. Crec que aquí hi ha molts fills de papà, molta gent que li costa espavilar-se, o que s’ho troba tot fet, o que busca acomodar-se, sense riscos per a tota la vida. A Anglaterra això no és habitual.

A Manresa la gent és reservada, una mica distant. Jo sóc bastant directe, i per això de vegades em costa entendre el caràcter d’aquí. Vaig anar a la Via Catalana i crec la independència és necessària, però cal una actitud diferent, més combativa i enèrgica. Cal que tots ens creguem la independència, que actuem per assolir-la, primer cal tenir-la clara al cap de cadascú.

He tingut entrebancs, aquí. Amb l’Ajuntament, per exemple: traves, paperassa... Per què posen pegues a qui vol obrir un negoci? I coses que poden semblar minúcies, però m’emprenyen: per què costa tant arreglar els forats en un carrer? O per què la policia local no actua sempre amb el mateix criteri? Com pot ser que en aquest país et demanin si vols pagar en negre? Jo no sabia què era això fins que vaig arribar aquí. Per a mi, Manresa és un repte. Si me’n surto aquí me’n sortiré a tot arreu. Ja us ho explicaré!

Joan Piqué
Publicat a
www.elpou.cat. Febrer. 2014