Vaig casar-me jove i vaig divorciar-me ja fa molts anys. Després d’haver fet diverses feines, sobretot d’infermeria, al meu país, l’any 98 vaig aprofitar una oferta del govern per treballar a Israel, com a cuidadora de persones grans. La meva filla gran anava a la Universitat, la petita feia batxillerat i jo estava disposada a treballar tant com convingués per ajudar-les. Per això vaig marxar, tota sola. A Israel tenia l’oportunitat de guanyar més diners. Va ser una experiència dura, arribar en un país diferent, sense entendre res: l’hebreu és molt diferent d’una llengua romànica com la nostra. Vaig treballar durant cinc anys, sobretot en hospitals i residències, en una ciutat a mitja hora de Tel Aviv i he de dir que Israel és un país meravellós: gent fantàstica, tranquil•litat i amb una gran qualitat de vida. És un poble que em va impactar i que no té res a veure amb la idea que en té una gran part de la societat. Recomano a tothom que hi vagi, almenys un cop a la vida. Van ser cinc anys sense veure les meves filles (si sortia no podia tornar al país). Finalment vaig tornar a Romania. Però no m’hi vaig readaptar. Havia viscut en un lloc més obert de mires, modern, emprenedor. I en tornar, no sabia què em passava, no em sentia bé a la meva ciutat. Un dia vaig entendre que em molestava la tristor, el conformisme, la poca voluntat. La gent, a Romania, està sempre capficada pels problemes, té una mentalitat trista, li costa somriure. Vaig entendre que jo no volia això per a mi.
Me’n vaig tornar a anar. Vaig treballar en un poble del sud d’Itàlia, substituint una amiga que treballava de cuidadora a casa d’un senyor. Vaig ser-hi dos mesos i després, també a través d’una amiga que vivia a Catalunya, vaig venir aquí. Vaig entrar a cuidar una senyora gran de Sallent, a qui recordo amb molta estima. D’entrada no tenia els papers, era més complicat perquè aleshores Romania no era de la UE, però més tard vaig regularitzar la situació. Els mesos següents vaig treballar fent feines de casa per a una família de Manresa, que em va fer contracte i em va ajudar molt. Fa quatre anys i mig que vaig arribar.Sempre he estat molt activa i independent, he fet coses diverses i em considero emprenedora. Al meu país feia molts pastissos i havia pensat fer de pastissera. També tinc coneixements de medicina naturista, massatge terapèutic i reflexoteràpia, i he treballat al món de la confecció. No em fa por provar coses noves. Després d’una breu estada a Romania per temes de salut, vaig tornar a Manresa i vaig obrir una botiga de confecció al carrer de Barcelona. Feia de modista, vestits a mida. Va estar prou bé però només la vaig poder mantenir un any. Després vaig estar tres anys com a treballadora social en una empresa de serveis domiciliaris, ajudant persones a qui havien operat en el moment que tornen a casa. Em va encantar aquesta feina. Hi vaig conèixer força gent, i també vaig conèixer tots els barris de Manresa. Però vaig tornar a tenir problemes de salut, que van desembocar en una embòlia pulmonar. Ara estic millor però malauradament, com tanta altra gent, estic a l’atur.
He fet un curs de temes sociosanitaris, per continuar formant-me. També de llengua, vaig estudiar català. Ara parlo castellà i català, a banda del romanès, hongarès (una part de la meva família ve d’Hongria), hebreu i força anglès. Participo al programa Quedem? d’Òmnium Cultural, que posa en contacte persones nouvingudes i gent d’aquí, i fem visites culturals diverses. Trobo que és una iniciativa esplèndida, plena d’activitats interessants, em dóna molta vida. En una trobada recent em vaig atrevir a recitar poemes de poetes del meu país i també catalans.
M’agrada moure’m i participar en projectes, compartir. M’interessa molt el món de l’art, toco el violí i m’encanta cuidar plantes. Penso que sóc força oberta, també pel fet d’haver viscut en diferents països i tenir els meus repartits del món. La meva filla gran viu a Praga, tinc una germana als Estats Units, una neboda a Budapest... Això és el que hi ha, avui el món és així, tothom està repartit! Crec que cada persona és del lloc on es guanya el pa. Ara per tant jo sóc de Manresa. No trobo a faltar el meu país. M’he adaptat i em sento ben acceptada. El futur és sempre incert, vés a saber què farem, però el meu present és a Manresa. Visc sola en un pis de lloguer al carrer Alcalde Armengou i estic bé aquí. Hi ha un clima similar, amics i amigues d’aquí... En canvi, no conec gaire gent del meu país. Veig gent d’altres països que s’ajunten, miren d’ajudar-se, s’alegren quan es troben... Ho trobo a faltar dels romanesos. També em sap greu que hi ha gent del meu país que no és responsable ni respectuosa. En general som gent treballadora, però n’hi ha que ens fan quedar malament. És una llàstima.
Joan Piqué Publicat a El Pou de la Gallina. Maig 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada